estampar a la terra
Cru. Cru. Jo cru. Cru sota les llagues i les crostes de la pell.
Cru i la carn viva gemegant, jo esgarrinxat per la fractura existencial que m’atrevessa des del cap als genitals i es
recrea als intestins.
La meva pleura saliveja i degoteja.
Regalima barrejada amb excrements de l’experiència.
Jo sóc torba, torba fosca, humitejada. Jo sóc torba, acumulant, se’m descomposen els records. VULL EXPLOTAR!
Fragment del text. Martí Sancliment
Estampar a la terra és una peça breu i experimental que cerca a través de la poètica i de la creació vocal i sonora, traslladar l'espectador a un espai desconegut on poder dialogar amb la pròpia culpa.
sinopsi
Un home sol enmig del bosc, dins un forat. Deuria arribar-hi cercant un espai més amable que els que coneixia fins ara. És un violador, o, com a mínim, un criminal que busca el repòs impossible, condemnat a trobar-se constantment amb la seva veu interior, amb els seus crims, amb els seus crits, amb l’angoixa i la culpa. L’home viu empresonat en si mateix, engabiat en una angoixa existencial que, de fet, molts han pogut sentir en algun moment de la seva vida.
El criminal es converteix alhora en víctima, de si mateix. Empresonat en un cos que detesta i que rebutja. Perquè tots desitgem condemnar els criminals i perquè sabem que, finalment, la pitjor de les tortures, és viure reclòs en un forat dins un mateix.
L’home, que és víctima i criminal es pregunta, en aquest monòleg poètic sobre el sentit de la vida, sobre si totes les vides tenen un sentit, sobre què en farem de tantes morts i tantes vides.
Actor: Joan Sureda
Música i espai sonor: Clàudia Cabero
Autoria, dramatúrgia i direcció: Martí Sancliment